Presentació

Ja des de petit a les golfes de casa era buscador de tresors oblidats, acumulador d’objectes i col·leccionista de gairebé tot. En aquesta edat feia composicions de materials com ara cordills, sacs... que embrutava amb guix.


Més tard vaig treballar molt el fotomuntatge, la relació amb les imatges ha estat un exercici molt creatiu i que m’ha donat molta agilitat mental. Les meves composicions tant eren crítiques socials, com humorístiques o només estètiques. Més endavant vaig treballar amb el collage, composicions generalment abstractes amb papers de diferents textures. Poc a poc vaig anar introduint materials nous i diversos.

Els artistes ens belluguem per obsessions; l’objecte, en el meu cas,  sempre ha estat la meva obsessió. Influït pels dadaistes, els surrealistes i el concepte de l’objet trouvé no puc evitar, quan passejo, mirar el meu entorn i agafar tot allò que veig si crec que li puc donar una utilitat: si vaig per la platja em trobo amb fustes, plàstics... i per la ciutat, mobiliari, ferros... També vaig als Encants a remenar o a altres fires d’objectes de segona mà o de trastos vells, on aconsegueixo objectes que han tingut una utilitat o vida anterior i els deconstrueixo per crear-ne de nous.


El meu mètode de treball és trobar el tema que em sedueixi. Primer, busco documentació, després, el material i em poso a treballar, fins que acabo fent una sèrie temàtica. D’aquesta manera he fet sèries de copes, gratacels, vaixells, màquines, banyes... i després, si surt, exposo.


Utilitzo diferents tècniques com l’assemblatge o el collage tridimensional, tant en ferro com en fusta, plàstics... L’assemblatge és amb la que em sento més de gust, sempre jugant amb la textura i les qualitats de la pell de cada objecte.


Per a mi l’art és una investigació constant, anar al límit amb els materials que utilitzo i saber interpretar l’entorn.


Una vegada vaig llegir “la bellesa és en la imperfecció”. Em va fer reflexionar i me la vaig fer meva.


Us explico una experiència: en una de les meves peces vaig ajuntar ─a la meva manera─ un embut, un tub de plom, una aixeta de metall i el broc d’una regadora de zinc. Em va agradar i la vaig portar al llauner del costat de casa perquè me la reproduís igual. Sí, la va fer igual, amb una soldadura perfecta i amb materials nous, però havia perdut aquella espontaneïtat, era rígida i freda, tot el contrari de la que vaig fer jo.

Crec que un ideal d’artista seria aquell que les seves obres tinguessin un 50% de tècnica i un 50% de creativitat, però això és molt difícil d’assolir. Jo em considero un 70% de creativitat i un 30% de tècnica, tampoc no la busco millorar. Gaudeixo creant i remenant fins que trobo la peça que s’ajusta a l’espai, al buit i la composició queda perfecta. Quan arribes en aquest instant és com tocar el cel.


Ah! tinc més obsessions...


Una darrera cosa, un dia vaig conèixer un savi artista i em va dir que em faltava un altre element mentre s’assenyalava el cor amb el dit, i tenia raó.


Pep Borràs

index.html